Els personatges de Mercè Rodoreda tenen una forta personalitat i presenten un
acurada descripció psicològica, encara que no física. Intentarem, doncs, esbrinar un interior complex que de vegades fa por als mateixos protagonistes de les novel·les, com
reconeix la protagonista de Del que hom no pot fugir (1934), una de les primeres heroïnes de la novel·lista catalana:
És massa difícil, massa complicat, lluitar contra aquest jo, que és més fort que nosaltres, i a la qual és perillós de declarar-se enemic; es venja, i no ens deixa assaborir el que creiem haver guanyat en aquesta ficció de lluita que no sabem fer esdevenir espectacle.
La recerca de l'equilibri en la vida sembla una obsessió inconscient en l'autora. Els protagonistes que inventa també reflecteixen aquest desig,com ara l'humil jardiner de Jardí vora el mar, observem sinó unes paraules d'aquest home: “I encara que un jardiner sigui una persona una mica diferent de les altres, i això ens ve de tractar amb flors, també tractem amb la terra. Una cosa es pot dir que fa la balança amb l'altra1.”
Tant els protagonistes masculins com els femenins de les narracions de Mercè Rodoreda tenen, diversos punts de coincidència. No sempre tenen llibertat d'acció, la societat els oprimeix. Només són lliures en el terreny dels sentiments, en les sensacions i les seues manifestacions.Els sentiments que expressen els personatges de l'escriptora afecten les dues esferes d'intel·ligibilitat, així ho podem observar per exemple en Un dia en la vida d'un home: “Té fred. Molt de fred. Fred al cos i a l'ànima. Fred als ossos. Un esgarrifament el sacseja i es troba aixafat, las; però no pot abandonar-se al pessimisme.” Dos eixos de percepció que marcaran l’actuació de les protagonistes de Mercè Rodoreda, enmig d’un món extern que els ofega i un món intern que cerca constantment l'equilibri. L'amor serà, la font de desequilibri. Un amor procedent del feréstec món extern, que s'introduirà en l'afeblit regne intern. La fugida, l'alienació, serà un recurs constant en els protagonistes.
a) La descripció psicologista de Mercè Rodoreda
Un tret fonamental en la configuració dels personatges de Mercè Rodoreda és la
complexitat psicològica que demostren. L'escriptora vol narrar situacions humanes: descriu espais, conta fets ocorreguts; però cal l'expressió íntima dels protagonistes per a completar-ne la narració.
Mercè Rodoreda va abandonar el romanticisme en bona part de la narrativa catalana del primer terç del segle per desenvolupar el psicologisme originat a Europa.
Rodoreda connecta així amb la novel·la psicologista, que construeix móns interiors complexos que s'amaguen darrere de fets quotidians. L'autora reconeix que “els personatges de Mirall trencat no sé si són prou consistents.No són ni bons ni dolents: com les persones que ens passen pel costat cada dia de la setmana". L'escriptora destacarà aquells elements essencials que pugen completar la captació de les protagonistes per part del públic lector.
b) Trets Caracterizadors de les protagonistes rodoredianes
L'aïllament de la societat
Les protagonistes de Rodoreda són, principalment, dones solitàries i introvertides.
Unes dones que se senten alienes al món on viuen i que manifesten, al llarg dels relats on les podem localitzar, un procés d'endinsament per tal de donar a conèixer el complex món interior que les caracteritza, sense que s'hi apunten solucions possibles. L'aïllament que senten els personatges de Rodoreda respon als plantejaments existencialistes de l'època en què foren escrites la major part de les narracions. Observem, per exemple, l'afirmació següent de Natàlia, la protagonista de La plaça del Diamant: “Era veritat, però, que el meu pare sempre em deia que jo era de mena exigent... però és que a mi em passava que no sabia ben bé per què era al món.”
Trets de les dones
El naixement
Les heroïnes de Mercè Rodoreda sempre naixen en condicions singulars. D'aquesta
manera es crea ja des de l'inici un misteri que els caracteritzarà al llarg de la seua vida. En la novel·la Del que hom no pot fugir, presenta una dona que recorda com “la meva mare va morir quan jo encara era ben menuda” i que “vaig arraconar-me en l'amor del meu pare”. L'evolució psicològica de la protagonista vindrà així definida, ja que, cercarà al llarg de la vida la protecció dels homes i quan aquesta solució li fallarà, fugirà i s'aïllarà del món. Com estem veient, els protagonistes de Mercè Rodoreda, des de infants, no tenen uns pares que influesquen en la seua evolució.
Cal destacar que la figura materna és un referent més positiu per als protagonistes
de Rodoreda que la paterna. La mare és l'últim nexe de protecció abans d'iniciar la fugida familiar en quasi tots els personatges de l'escriptora. Hem de recordar la importància simbòlica d'aquesta figura com a recer de l'ésser humà i com a base fonamental de la procreació. Potser la importància de les mares rodoredianes es localitzen en la pròpia experiència personal. D'aquesta manera trobaríem un transsumpte de Montserrat Gurguí, mare de Mercè Rodoreda i peça clau en la seua vida, des de la infantesa fins a l'etapa de l'exili, ja que ella restà, àvia i tia alhora, com a protectora del fill de l'escriptora i del seu marit Joan Gurguí. La mare dels herois i de les heroïnes rodoredianes és una companyia permanent en la infantesa, la separació posterior d'aquesta possibilita l'avanç i la maduració de l'adolescent; encara que, en diversos moments de les narracions de l'escriptora, els i les protagonistes enyoren la presència protectora d'aquesta figura familiar.
La base socioeconòmica
Tots les protagonistes de Mercè Rodoreda presenten una situació socioeconòmic
semblant:
1. Són filles de famílies benestants, que viuen d'allò que tenen i que no treballen excessivament.
2. Tenen una formació cultural significativa.
3. Són famílies de pocs membres, on normalment, els protagonistes no tenen germans ni germanes.
4. Viuen a cases d'una planta, amb jardí, i tenen veïns.
5. Viuen a la ciutat.
El benestar material dóna a les protagonistes una estabilitat emocional destacable.
Veiem com s'expressa Maria en Isabel i Maria (1991) després de rebre una herència:
Ningú no pot imaginar la sensació que això em donava. Com si tot d'una m'haguessin posat el cor en un pot ple d'aigua de roses. [...] Jo, que he donat proves de desinterès, que he renunciat al benestar material cada vegada que la meva ànima no ha acceptat pactes, ara, i em fa tristesa dir-ho, tota la meva felicitat em ve d'aquests diners i d'aquestes joies, que no representen cap fortuna, però sí la realització dels meus desigs.
No els importa l'abundància econòmica, tan sols l'estabilitat que suposa tenir un
seguit de béns que els permeten confirmar alguns dels desitjos més immediats. Un benestar que sovint és explicat per les mateixes protagonistes. Així Maria marca la seua diferència amb el noi dels veïns: “és un noi brut i jo sóc neta.” . El noi, pertany a una classe social més baixa, per això la família de Maria li impedeix que jugue amb ell. La distància social és encara més gran quan ella s'adona que “[el noi] sempre m'havia mirat com si no em volgués conèixer”.
Aquesta base social és fonamental per entendre la caracterització psicològica de les
heroïnes rodoredianes. Presenten un manera de viure molt semblant a la de la mateixa escriptora. En variar aquesta base, els personatges evolucionen i canvien. És el cas de Cecilia Ce, en El carrer de les Camèlies, com també en el de personatges masculins com Adrià Guinart, en Quanta, quanta guerra..., i d'ell, en La mort i la primavera. Adrià Guinart fuig d'aquella realitat social, de la llar familiar, per iniciar la seua evolució.
Per la seua banda, Ell, el protagonista anònim de La mort i la primavera, parteix d'una base social ben distinta, ja que, trenca les possibilitats de formar una família benestant.
La innocència de la infantesa
Rodoreda presenta una gran sensibilitat cap a l'època perduda de la infantesa i de l'adolescència. Els autors i les autores reprenen aquesta etapa de formació de l'ésser humà perquè deixa fortes empremtes en els adults. Rodoreda no és aliena a aquesta preocupació.Gairebé totes les seues obres evidencien la crisi humana en la transició cap a la maduresa. L'adult recorda i enyora la felicitat de la infantesa. L'atracció de l'escriptora per la primera etapa vital es troba en la pròpia experiència. Segons podem llegir als estudis biogràfics fets sobre l'autora, la infantesa fou determinant per al desenvolupament de la Rodoreda persona i escriptora.
L'interés de la infantesa rau en la felicitat que l'impregna; així, l'escriptora posa en boca d'un dels protagonistes de Sóc una dona honrada? una visió peculiar d'aquesta etapa:
Qui pogués ésser criatura sense creure que ningú pugui pensar de vosaltres coses
dolentes! Lliure de responsabilitats; quan no us cal saber res més que el que teniu
davant els ulls.
Recordem també la tristesa que sent la protagonista quan veu allunyar-se
la seua infantesa: “El dia de la Primera Comunió gosaria dir que fou el primer dia trist de la meva vida.”. El fet de la Primera Comunió suposa el pas a la maduresa.
No obstant això, no tot és positiu en el món dels infants, sovint la gelosia trenca la
seua condició positiva. Una de les situacions més tràgiques en la narrativa de l’autora és el plantejament dels tres néts de la protagonista de Mirall trencat, Ramon, Maria i Jaume, d'on aquest darrer és la víctima dels terribles jocs dels altres dos.
Entre Antoni i la petita Rita, els joves protagonistes de La plaça del Diamant, naix
també el mateix sentiment; observem les paraules de Natàlia:
L'Antoni es va engelosir de la nena i l'havia de vigilar molt. Un dia el vaig trobar
enfilat en un tamboret, al costat del bressol: ficava una baldufa al coll de la nena i
quan vaig arribar la nena ja estava mig morta, amb el seu caparró de coco com una
xineta...
Amb tot, la major part de les protagonistes de Mercè Rodoreda es troben en l’edat
adulta.I és en la pròpia personalitat de l'autora on rau l'origen de les protagonistes grans que pareixen nenes: “Però sóc una persona com les altres, carregada de personalitats és una mena d'innocència que em fa sentir bé en el món on m'ha tocat de viure.”
Les heroïnes rodoredianes, per tal de fugir del conflicte, enyoren l'estat infantil, on no hi ha cap tipus de desequilibri intern. Potser aquest sentiment positiu cap a l'etapa primera de la vida, fa que en molts moments de les obres de Rodoreda hi haja diversos personatges que romanen metafòricament en el temps ideal de la infantesa. Recordem també els protagonistes de Quanta, quanta guerra..., tant Adrià Guinart, “era ros com un fil d'or. A tres anys, com que la meva mare no m'havia fet tallar mai els cabells que em queien atirabuixonats a banda i banda del coll, tothom em prenia per una nena.” com Eva, “tenia els cabells del mateix ros clar que tenien els meus quan era petit; [...] Tenia els ulls violeta esquitxats d'or”.
La infantesa, el moment perdut del passat, roman perpetu i la felicitat esdevé així contínua.
La por. La tendència al secret
Els personatges de Rodoreda presenten moltes vegades situacions de por i d'angoixa. En les primeres narracions la por provoca manifestacions externes causades per conflictes personals amb la societat que provoquen desequilibris psíquics en les protagonistes. Aquest és el cas del personatge principal de Del que hom no pot fugir, sempre angoixada, d'una manera semblant a Cecília Ce, protagonista d'El carrer de les Camèlies. Les dues dones creuen ésser assetjades per la gent que les envolta:
“Enraonen d'amagat, m'espien; jo els veig.” “Encara vaig passar un parell de nits escoltant si sentia soroll a l'entrada i esperant els cops de martell”
El motiu d'aquestes sensacions és la sensació d'aïllament del personatge envers una societat que els angoixa i que els fa difícil l'existència. La por i el misteri,produiran un efecte més important que serà força destacable en les respostes dels protagonistes vers els conflictes externs plantejats. Així naixerà el secret, les protagonistes es mouen sovint en un grau d'indefinició que augmenta les possibilitats interpretatives del lector. En un primer moment, el misteri anirà impregnant les heroïnes rodoredianes, però progressivament, sobretot a partir de Mirall trencat, el secretisme assolirà també importància en la descripció de les coordenades d'espai i de temps de la construcció literària de l'escriptora.
Per la seua banda, La mort i la primavera és la novel·la que excel·leix en els processos de descobriment dels secrets. El jove protagonista descobreix progressivament els misteris que fonamenten la societat on viu. La filla del protagonista també veu marcada la seua existència pel descobriment dels secrets socials. El fill del ferrer, com si fos una tasca familiar, serà l'encarregat de mostrar-los.
La maduresa
Les protagonistes de Rodoreda maduren ben d'hora; el context on viuen els obliga.
Aquesta evolució és producte d'un fet extern, d'una fugida al món rural, d'un trencament amb els vincles familiars, o d'altres semblants. Aquest canvi crea en el personatge un desequilibri que serà el punt de partida del pas a la maduresa. En les heroïnes rodoredianes trobem una edat clau, els dotze anys. Podem trobar, sens dubte, un referent autobiogràfic de la mateixa escriptora; així, segons localitzem en diversos testimonis, Mercè Rodoreda fou feliç, en el món clos dels infants, fins els 12 anys.
Hi ha diversos elements narratius que simbolitzen els traspàs al món dels adults.
Un dels més emprats per la nostra escriptora és la destrucció de les eines infantils, com és el cas del conte “El bany” del recull Vintidos contes, on Mercè és la jove protagonista que ha rebut com a regal de l'avi una nina per haver actuat bé al teatre. Mercè juga amb la nina al pati amb els amics, però la pluja la destruirà. L'aigua s'entén ací com un element negatiu que provoca la destrucció i afavoreix, per tant, el canvi a la maduresa. La reacció de la jove és ben significativa, Mercè plorarà per allò que s'ha perdut.
Les heroïnes de Rodoreda, en arribar a la maduresa, esdevenen dones distants i fredes, que difícilment manifesten els seus sentiments. Són dones víctimes de la societat, que reaccionen enfront d'aquesta amb una forta cuirassa.
La interiorització de sentiments
Les protagonistes de Rodoreda sovint expressen la dificultat d'exterioritzar els seus pensaments. Aquest fet s'evidencia encara més en les darreres obres. El medi natural anirà prenent un major protagonisme en la veu dels humans rodoredians, incapaços en molts moments d'oferir els densos interiors que es construeixen. Amb tot, des dels primers textos, podem trobar evidències d’aquest problema de comunicació, com és el cas del que expressa la protagonista de Sóc una dona honrada?:
“Jo no puc definir les meves sensacions. Vull, jo mateixa, donar-me una explicació a tot el que ha passat; és tan incomprensible, tan inesperat, que estic atuïda; no puc explicar tots els sentiments que s'han desvetllat dintre meu.”
La nostra escriptora creà així uns personatges carregats d'una sensibilitat que naix
en l'interior personal.
Les narracions més realistes de l'autora (com són La Plaça del Diamant, Aloma o Del que hom no pot fugir) presenten una preocupació important per l'exteriorització dels conflictes interns; la paraula serà per a les protagonistes un procés de catarsi de la realitat difícil on viuen. Són fragments que expressen la profunditat dels personatges presentats i que ofereixen la imatge d'un personatge humà versemblant, real en definitiva. La cita següent de La plaça del Diamant pot ser representativa:
“I entre campana i campana, un cargol de mar d'aquells que, si hi acostes l'orella a
dintre se sent el mar. Aquell cargol que havia pogut ficar-se tots els gemecs del
mar a dintre, per mi era més que una persona. Mai cap persona no podria viure amb
aquell anar i venir de les onades ficat a dins.”
Rodoreda va morir en secret, sense voler manifestar fins els últims moments la
seua feblesa, tot endinsant una vegada més els seus sentiments Així, davant de la situació de desequilibri és planteja la solució momentània de la fugida, però no serveix, el record, l'enyorança i la incertesa de la nova situació adquirida acaba amb l'equilibri inicial ofert per l'escapada. La vida de l'autora i la de les protagonistes caminen en aquest punt paral·leles.
Les heroïnes rodoredianes es manifesten, certament, geloses de la seua intimitat, al
temps que no els agrada compartir els seus moments de solitud. Uns espais interns on
aquestes protagonistes manifesten el desig d'oblidar el passat. El record esdevé sovint
angoixa,el record de la joventut crea una melangia en les protagonistes femenines.
Els adults s'hi veuen reflectit en la imatge dels fills. L'escassesa descriptiva externa
dels personatges rodoredians ens possibilita la identificació de mares i filles; la mare troba en la filla la representació del que era, el record passat de la seua imatge. El cas de Mirall trencat és ben paradigmàtic; Teresa reviu constantment el passat en la segona i en la tercera part de la novel·la.
D'una manera semblant se sent la mateixa escriptora davant del record.
El record acaba amb els objectius de la fugida.El referent autobiogràfic de l'escriptora és present així en aquest passatge: l'exili a França on els records de la Barcelona natal eren latents.
L'endinsament minuciós que ens ofereix la nuesa del pensament del protagonista és
un dels mèrits discursius de l’escriptora. La fugida de la descripció física de les
protagonistes facilita la construcció de l’interior d’unes heroïnes que s’acosten al lector
enmig del seu particular desequilibri. Unes veus directes, naturals, producte del mestratge de Mercè Rodoreda.
acurada descripció psicològica, encara que no física. Intentarem, doncs, esbrinar un interior complex que de vegades fa por als mateixos protagonistes de les novel·les, com
reconeix la protagonista de Del que hom no pot fugir (1934), una de les primeres heroïnes de la novel·lista catalana:
És massa difícil, massa complicat, lluitar contra aquest jo, que és més fort que nosaltres, i a la qual és perillós de declarar-se enemic; es venja, i no ens deixa assaborir el que creiem haver guanyat en aquesta ficció de lluita que no sabem fer esdevenir espectacle.
La recerca de l'equilibri en la vida sembla una obsessió inconscient en l'autora. Els protagonistes que inventa també reflecteixen aquest desig,com ara l'humil jardiner de Jardí vora el mar, observem sinó unes paraules d'aquest home: “I encara que un jardiner sigui una persona una mica diferent de les altres, i això ens ve de tractar amb flors, també tractem amb la terra. Una cosa es pot dir que fa la balança amb l'altra1.”
Tant els protagonistes masculins com els femenins de les narracions de Mercè Rodoreda tenen, diversos punts de coincidència. No sempre tenen llibertat d'acció, la societat els oprimeix. Només són lliures en el terreny dels sentiments, en les sensacions i les seues manifestacions.Els sentiments que expressen els personatges de l'escriptora afecten les dues esferes d'intel·ligibilitat, així ho podem observar per exemple en Un dia en la vida d'un home: “Té fred. Molt de fred. Fred al cos i a l'ànima. Fred als ossos. Un esgarrifament el sacseja i es troba aixafat, las; però no pot abandonar-se al pessimisme.” Dos eixos de percepció que marcaran l’actuació de les protagonistes de Mercè Rodoreda, enmig d’un món extern que els ofega i un món intern que cerca constantment l'equilibri. L'amor serà, la font de desequilibri. Un amor procedent del feréstec món extern, que s'introduirà en l'afeblit regne intern. La fugida, l'alienació, serà un recurs constant en els protagonistes.
a) La descripció psicologista de Mercè Rodoreda
Un tret fonamental en la configuració dels personatges de Mercè Rodoreda és la
complexitat psicològica que demostren. L'escriptora vol narrar situacions humanes: descriu espais, conta fets ocorreguts; però cal l'expressió íntima dels protagonistes per a completar-ne la narració.
Mercè Rodoreda va abandonar el romanticisme en bona part de la narrativa catalana del primer terç del segle per desenvolupar el psicologisme originat a Europa.
Rodoreda connecta així amb la novel·la psicologista, que construeix móns interiors complexos que s'amaguen darrere de fets quotidians. L'autora reconeix que “els personatges de Mirall trencat no sé si són prou consistents.No són ni bons ni dolents: com les persones que ens passen pel costat cada dia de la setmana". L'escriptora destacarà aquells elements essencials que pugen completar la captació de les protagonistes per part del públic lector.
b) Trets Caracterizadors de les protagonistes rodoredianes
L'aïllament de la societat
Les protagonistes de Rodoreda són, principalment, dones solitàries i introvertides.
Unes dones que se senten alienes al món on viuen i que manifesten, al llarg dels relats on les podem localitzar, un procés d'endinsament per tal de donar a conèixer el complex món interior que les caracteritza, sense que s'hi apunten solucions possibles. L'aïllament que senten els personatges de Rodoreda respon als plantejaments existencialistes de l'època en què foren escrites la major part de les narracions. Observem, per exemple, l'afirmació següent de Natàlia, la protagonista de La plaça del Diamant: “Era veritat, però, que el meu pare sempre em deia que jo era de mena exigent... però és que a mi em passava que no sabia ben bé per què era al món.”
Trets de les dones
El naixement
Les heroïnes de Mercè Rodoreda sempre naixen en condicions singulars. D'aquesta
manera es crea ja des de l'inici un misteri que els caracteritzarà al llarg de la seua vida. En la novel·la Del que hom no pot fugir, presenta una dona que recorda com “la meva mare va morir quan jo encara era ben menuda” i que “vaig arraconar-me en l'amor del meu pare”. L'evolució psicològica de la protagonista vindrà així definida, ja que, cercarà al llarg de la vida la protecció dels homes i quan aquesta solució li fallarà, fugirà i s'aïllarà del món. Com estem veient, els protagonistes de Mercè Rodoreda, des de infants, no tenen uns pares que influesquen en la seua evolució.
Cal destacar que la figura materna és un referent més positiu per als protagonistes
de Rodoreda que la paterna. La mare és l'últim nexe de protecció abans d'iniciar la fugida familiar en quasi tots els personatges de l'escriptora. Hem de recordar la importància simbòlica d'aquesta figura com a recer de l'ésser humà i com a base fonamental de la procreació. Potser la importància de les mares rodoredianes es localitzen en la pròpia experiència personal. D'aquesta manera trobaríem un transsumpte de Montserrat Gurguí, mare de Mercè Rodoreda i peça clau en la seua vida, des de la infantesa fins a l'etapa de l'exili, ja que ella restà, àvia i tia alhora, com a protectora del fill de l'escriptora i del seu marit Joan Gurguí. La mare dels herois i de les heroïnes rodoredianes és una companyia permanent en la infantesa, la separació posterior d'aquesta possibilita l'avanç i la maduració de l'adolescent; encara que, en diversos moments de les narracions de l'escriptora, els i les protagonistes enyoren la presència protectora d'aquesta figura familiar.
La base socioeconòmica
Tots les protagonistes de Mercè Rodoreda presenten una situació socioeconòmic
semblant:
1. Són filles de famílies benestants, que viuen d'allò que tenen i que no treballen excessivament.
2. Tenen una formació cultural significativa.
3. Són famílies de pocs membres, on normalment, els protagonistes no tenen germans ni germanes.
4. Viuen a cases d'una planta, amb jardí, i tenen veïns.
5. Viuen a la ciutat.
El benestar material dóna a les protagonistes una estabilitat emocional destacable.
Veiem com s'expressa Maria en Isabel i Maria (1991) després de rebre una herència:
Ningú no pot imaginar la sensació que això em donava. Com si tot d'una m'haguessin posat el cor en un pot ple d'aigua de roses. [...] Jo, que he donat proves de desinterès, que he renunciat al benestar material cada vegada que la meva ànima no ha acceptat pactes, ara, i em fa tristesa dir-ho, tota la meva felicitat em ve d'aquests diners i d'aquestes joies, que no representen cap fortuna, però sí la realització dels meus desigs.
No els importa l'abundància econòmica, tan sols l'estabilitat que suposa tenir un
seguit de béns que els permeten confirmar alguns dels desitjos més immediats. Un benestar que sovint és explicat per les mateixes protagonistes. Així Maria marca la seua diferència amb el noi dels veïns: “és un noi brut i jo sóc neta.” . El noi, pertany a una classe social més baixa, per això la família de Maria li impedeix que jugue amb ell. La distància social és encara més gran quan ella s'adona que “[el noi] sempre m'havia mirat com si no em volgués conèixer”.
Aquesta base social és fonamental per entendre la caracterització psicològica de les
heroïnes rodoredianes. Presenten un manera de viure molt semblant a la de la mateixa escriptora. En variar aquesta base, els personatges evolucionen i canvien. És el cas de Cecilia Ce, en El carrer de les Camèlies, com també en el de personatges masculins com Adrià Guinart, en Quanta, quanta guerra..., i d'ell, en La mort i la primavera. Adrià Guinart fuig d'aquella realitat social, de la llar familiar, per iniciar la seua evolució.
Per la seua banda, Ell, el protagonista anònim de La mort i la primavera, parteix d'una base social ben distinta, ja que, trenca les possibilitats de formar una família benestant.
La innocència de la infantesa
Rodoreda presenta una gran sensibilitat cap a l'època perduda de la infantesa i de l'adolescència. Els autors i les autores reprenen aquesta etapa de formació de l'ésser humà perquè deixa fortes empremtes en els adults. Rodoreda no és aliena a aquesta preocupació.Gairebé totes les seues obres evidencien la crisi humana en la transició cap a la maduresa. L'adult recorda i enyora la felicitat de la infantesa. L'atracció de l'escriptora per la primera etapa vital es troba en la pròpia experiència. Segons podem llegir als estudis biogràfics fets sobre l'autora, la infantesa fou determinant per al desenvolupament de la Rodoreda persona i escriptora.
L'interés de la infantesa rau en la felicitat que l'impregna; així, l'escriptora posa en boca d'un dels protagonistes de Sóc una dona honrada? una visió peculiar d'aquesta etapa:
Qui pogués ésser criatura sense creure que ningú pugui pensar de vosaltres coses
dolentes! Lliure de responsabilitats; quan no us cal saber res més que el que teniu
davant els ulls.
Recordem també la tristesa que sent la protagonista quan veu allunyar-se
la seua infantesa: “El dia de la Primera Comunió gosaria dir que fou el primer dia trist de la meva vida.”. El fet de la Primera Comunió suposa el pas a la maduresa.
No obstant això, no tot és positiu en el món dels infants, sovint la gelosia trenca la
seua condició positiva. Una de les situacions més tràgiques en la narrativa de l’autora és el plantejament dels tres néts de la protagonista de Mirall trencat, Ramon, Maria i Jaume, d'on aquest darrer és la víctima dels terribles jocs dels altres dos.
Entre Antoni i la petita Rita, els joves protagonistes de La plaça del Diamant, naix
també el mateix sentiment; observem les paraules de Natàlia:
L'Antoni es va engelosir de la nena i l'havia de vigilar molt. Un dia el vaig trobar
enfilat en un tamboret, al costat del bressol: ficava una baldufa al coll de la nena i
quan vaig arribar la nena ja estava mig morta, amb el seu caparró de coco com una
xineta...
Amb tot, la major part de les protagonistes de Mercè Rodoreda es troben en l’edat
adulta.I és en la pròpia personalitat de l'autora on rau l'origen de les protagonistes grans que pareixen nenes: “Però sóc una persona com les altres, carregada de personalitats és una mena d'innocència que em fa sentir bé en el món on m'ha tocat de viure.”
Les heroïnes rodoredianes, per tal de fugir del conflicte, enyoren l'estat infantil, on no hi ha cap tipus de desequilibri intern. Potser aquest sentiment positiu cap a l'etapa primera de la vida, fa que en molts moments de les obres de Rodoreda hi haja diversos personatges que romanen metafòricament en el temps ideal de la infantesa. Recordem també els protagonistes de Quanta, quanta guerra..., tant Adrià Guinart, “era ros com un fil d'or. A tres anys, com que la meva mare no m'havia fet tallar mai els cabells que em queien atirabuixonats a banda i banda del coll, tothom em prenia per una nena.” com Eva, “tenia els cabells del mateix ros clar que tenien els meus quan era petit; [...] Tenia els ulls violeta esquitxats d'or”.
La infantesa, el moment perdut del passat, roman perpetu i la felicitat esdevé així contínua.
La por. La tendència al secret
Els personatges de Rodoreda presenten moltes vegades situacions de por i d'angoixa. En les primeres narracions la por provoca manifestacions externes causades per conflictes personals amb la societat que provoquen desequilibris psíquics en les protagonistes. Aquest és el cas del personatge principal de Del que hom no pot fugir, sempre angoixada, d'una manera semblant a Cecília Ce, protagonista d'El carrer de les Camèlies. Les dues dones creuen ésser assetjades per la gent que les envolta:
“Enraonen d'amagat, m'espien; jo els veig.” “Encara vaig passar un parell de nits escoltant si sentia soroll a l'entrada i esperant els cops de martell”
El motiu d'aquestes sensacions és la sensació d'aïllament del personatge envers una societat que els angoixa i que els fa difícil l'existència. La por i el misteri,produiran un efecte més important que serà força destacable en les respostes dels protagonistes vers els conflictes externs plantejats. Així naixerà el secret, les protagonistes es mouen sovint en un grau d'indefinició que augmenta les possibilitats interpretatives del lector. En un primer moment, el misteri anirà impregnant les heroïnes rodoredianes, però progressivament, sobretot a partir de Mirall trencat, el secretisme assolirà també importància en la descripció de les coordenades d'espai i de temps de la construcció literària de l'escriptora.
Per la seua banda, La mort i la primavera és la novel·la que excel·leix en els processos de descobriment dels secrets. El jove protagonista descobreix progressivament els misteris que fonamenten la societat on viu. La filla del protagonista també veu marcada la seua existència pel descobriment dels secrets socials. El fill del ferrer, com si fos una tasca familiar, serà l'encarregat de mostrar-los.
La maduresa
Les protagonistes de Rodoreda maduren ben d'hora; el context on viuen els obliga.
Aquesta evolució és producte d'un fet extern, d'una fugida al món rural, d'un trencament amb els vincles familiars, o d'altres semblants. Aquest canvi crea en el personatge un desequilibri que serà el punt de partida del pas a la maduresa. En les heroïnes rodoredianes trobem una edat clau, els dotze anys. Podem trobar, sens dubte, un referent autobiogràfic de la mateixa escriptora; així, segons localitzem en diversos testimonis, Mercè Rodoreda fou feliç, en el món clos dels infants, fins els 12 anys.
Hi ha diversos elements narratius que simbolitzen els traspàs al món dels adults.
Un dels més emprats per la nostra escriptora és la destrucció de les eines infantils, com és el cas del conte “El bany” del recull Vintidos contes, on Mercè és la jove protagonista que ha rebut com a regal de l'avi una nina per haver actuat bé al teatre. Mercè juga amb la nina al pati amb els amics, però la pluja la destruirà. L'aigua s'entén ací com un element negatiu que provoca la destrucció i afavoreix, per tant, el canvi a la maduresa. La reacció de la jove és ben significativa, Mercè plorarà per allò que s'ha perdut.
Les heroïnes de Rodoreda, en arribar a la maduresa, esdevenen dones distants i fredes, que difícilment manifesten els seus sentiments. Són dones víctimes de la societat, que reaccionen enfront d'aquesta amb una forta cuirassa.
La interiorització de sentiments
Les protagonistes de Rodoreda sovint expressen la dificultat d'exterioritzar els seus pensaments. Aquest fet s'evidencia encara més en les darreres obres. El medi natural anirà prenent un major protagonisme en la veu dels humans rodoredians, incapaços en molts moments d'oferir els densos interiors que es construeixen. Amb tot, des dels primers textos, podem trobar evidències d’aquest problema de comunicació, com és el cas del que expressa la protagonista de Sóc una dona honrada?:
“Jo no puc definir les meves sensacions. Vull, jo mateixa, donar-me una explicació a tot el que ha passat; és tan incomprensible, tan inesperat, que estic atuïda; no puc explicar tots els sentiments que s'han desvetllat dintre meu.”
La nostra escriptora creà així uns personatges carregats d'una sensibilitat que naix
en l'interior personal.
Les narracions més realistes de l'autora (com són La Plaça del Diamant, Aloma o Del que hom no pot fugir) presenten una preocupació important per l'exteriorització dels conflictes interns; la paraula serà per a les protagonistes un procés de catarsi de la realitat difícil on viuen. Són fragments que expressen la profunditat dels personatges presentats i que ofereixen la imatge d'un personatge humà versemblant, real en definitiva. La cita següent de La plaça del Diamant pot ser representativa:
“I entre campana i campana, un cargol de mar d'aquells que, si hi acostes l'orella a
dintre se sent el mar. Aquell cargol que havia pogut ficar-se tots els gemecs del
mar a dintre, per mi era més que una persona. Mai cap persona no podria viure amb
aquell anar i venir de les onades ficat a dins.”
Rodoreda va morir en secret, sense voler manifestar fins els últims moments la
seua feblesa, tot endinsant una vegada més els seus sentiments Així, davant de la situació de desequilibri és planteja la solució momentània de la fugida, però no serveix, el record, l'enyorança i la incertesa de la nova situació adquirida acaba amb l'equilibri inicial ofert per l'escapada. La vida de l'autora i la de les protagonistes caminen en aquest punt paral·leles.
Les heroïnes rodoredianes es manifesten, certament, geloses de la seua intimitat, al
temps que no els agrada compartir els seus moments de solitud. Uns espais interns on
aquestes protagonistes manifesten el desig d'oblidar el passat. El record esdevé sovint
angoixa,el record de la joventut crea una melangia en les protagonistes femenines.
Els adults s'hi veuen reflectit en la imatge dels fills. L'escassesa descriptiva externa
dels personatges rodoredians ens possibilita la identificació de mares i filles; la mare troba en la filla la representació del que era, el record passat de la seua imatge. El cas de Mirall trencat és ben paradigmàtic; Teresa reviu constantment el passat en la segona i en la tercera part de la novel·la.
D'una manera semblant se sent la mateixa escriptora davant del record.
El record acaba amb els objectius de la fugida.El referent autobiogràfic de l'escriptora és present així en aquest passatge: l'exili a França on els records de la Barcelona natal eren latents.
L'endinsament minuciós que ens ofereix la nuesa del pensament del protagonista és
un dels mèrits discursius de l’escriptora. La fugida de la descripció física de les
protagonistes facilita la construcció de l’interior d’unes heroïnes que s’acosten al lector
enmig del seu particular desequilibri. Unes veus directes, naturals, producte del mestratge de Mercè Rodoreda.
No hay comentarios:
Publicar un comentario